divendres, 22 de gener de 2016

Scratch: deixeu que els nens programin!


El llenguatge de programació per a nens Scratch s'ha convertit en una eina cabdal en algunes escoles i entorns educatius per afrontar alguns dels grans reptes de l'educació com l'atenció a la diversitat o l'aprenentatge a partir de l'error.

Què és?
Scratch és una aplicació informàtica destinada principalment als nens, mitjançant la qual poden explorar, experimentar i manifestar idees de manera creativa i divertida. També poden treballar amb bases d’animació i programació de l’ordinador amb l’ajuda d’una interfície gràfica senzilla, i gràcies al seu entorn col·laboratiu es poden compartir projectes, scripts i personatges en la web. És desenvolupat pel grup Lifelong Kindergarten del MIT Media Lab per un equip dirigit per Mitchel Resnick i el projecte s’inicià l’estiu del 2007. Scratch es pot instal·lar i distribuir lliurement en qualsevol ordinador amb Windows, Mac OS X o Linux, i des de la versió 2.0 també és possible la programació en el núvol. El codi font està disponible sota una llicència que permet les modificacions per a usos no comercials.(Font: Viquipèdia)
Podeu descarregar el programa a:
Scratch
http://scratch.mit.edu/
Web oficial de l’aplicació. Molt interessant registrar-se per a poder accedir a una completa col·lecció de projectes.
Scratch català
http://scratchcatala.com/
Portal català de l’aplicació. Amb tutorials, una guia per qualsevol que es vulgui introduir en el món de la programació i una introducció per tothom que vulgui fer les primeres passes en la programació, projectes, vídeos, escoles sobre que utilitzen l’Scratch, recursos, i descàrregues de diferents versions de l’aplicació.
Aprendo Scratch
https://sites.google.com/site/aprendoscratch/home
Tutorial seqüenciat pas a pas en 14 sessions per a aprendre a programar amb l’Scratch.
Videojuegos y robots
http://canaltic.com/vr/index.html
Projecte d’ús educatiu de les TIC que té com a finalitat iniciar l’alumnat entre els 11 i els 14 anys en el disseny de quatre tipus de materials fent servir el programa Scratch: videojocs, diàlegs, traçats geomètrics i control de robots.
Les Scracht cards 2.0 en català
http://www.codemads.com/wp-content/uploads/Scratch-Cards-2-en-catal%C3%A0.pdf
Conjunt de fitxes preparades per ser impreses que contenen petites activitats per aprendre a fer servir Scratch sense saber-ne gens. Les 12 targetes estan ordenades de l’1 al 12 segons el grau de dificultat de la tasca que proposen. Tot i així, es pot començar per qualsevol de les targetes ja que proporcionen informació molt detallada sobre els passos a seguir.
Programació amb Scratch: Quadern de treball i guia per docents
http://www.eduteka.org/modulos/9/334/1122/1
Material didàctic per alumnes de primària (CM/CS) i orientacions per al professorat per aprendre a programar amb l’entorn Scratch. El contingut d’aquesta programació és fonamenta en l’Espiral de la Creativitat desenvolupada pel “Life Long Kindergarten” del Laboratori de Mitjans del MIT, dirigit pel Dr Mitchel Resnick, i en l’adaptació de la metodologia per solució de problemes plantejada pel matemàtic George Polya.



dijous, 14 de gener de 2016

Límits o Normes


Sobre la necessitat de “posar límits”

Article de Júlia Prunes, publicat a l'ARA

Fa temps que sento parlar de “la necessitat de posar límits” en l’educació i la criança dels nens i les nenes. Personalment, aquest enfoc no em convenç i vull explicar-vos per què.

Segons el diccionari (ja sabeu que m’agrada ser fidel al significat de les paraules), un límit és la “part extrema, punt on termina un territori (…)” o també el “punt on s’acaba l’exercici d’un poder, d’una facultat”. També, segons el diccionari, limitar és “fixar, assenyalar, ésser el límit o els límits d’alguna cosa”.

Llavors, “posar límits” equival a “limitar” i, a mi, això em grinyola una mica. Per començar, el verb “posar”, no m’hi encaixa. Els límits, hi són o no hi són. I, en tot cas, en comptes de “posar-los” el que fem, en realitat, és “imposar-los”.

Educar, limitar, imposar… ho veieu per què no m’acaba d’agradar com sona?

Amb això no vull dir que sigui partidària d’una educació basada en el “deixar fer” i el “campi qui pugui”, per mi, és evident que la llibertat comporta una responsabilitat i això implica una certa regulació.

Així doncs, en comptes de “límits” jo prefereixo parlar de “normes” o de “regles” que, segons el diccionari són “Allò que ha de dirigir la conducta de les persones (…)”. Les normes es formulen en positiu, persegueixen uns objectius clars, són constructives i ens ajuden a estructurar, d’alguna manera, la convivència. Permeten el diàleg i el consens, les podem revisar i matisar, i admeten certa flexibilitat. En canvi, els límits, no. Solen ser rígids, delimiten “fins on” podem arribar sense mostrar-nos “com”.

Per posar un exemple, un norma de convivència, seria “tractar-se amb respecte”. Si volem educar seguint aquesta norma, ens caldrà parlar sobre què volem dir quan diem “respecte” i com es tradueix això, en el dia a dia de tota la família. De forma natural, i sense que ningú els hagi de “posar” ni tampoc “imposar”, els límits es faran evidents: en una educació i/o criança basada en el respecte, els crits, els insults, els càstigs… no hi tenen lloc. Per ser justos i coherents, les normes haurien de ser respectades tant per grans com per petits, demanen la implicació de tothom.

En canvi, si en comptes d’establir unes normes o unes regles de convivència, ens dediquem a “posar límits”, ens limitarem a fer un llistat de NOs: no cridis, no peguis, no insultis, no em parlis així, no trenquis res, no et colis… La diferència és notable, oi?

De límits n’hi ha, és clar que sí, i són necessaris per a la vida i per a l’educació! La paciència té un límit, i la tolerància, la confiança, les nostres “forces”… Aquests límits, senzillament hi són, no cal “crear-los” ni “posar-los” enlloc, només aprendre a reconèixer-los i senyalitzar-los de forma adequada per tal que els altres puguin identificar-los abans de sobrepassar-los.

Adonar-nos-en és el primer pas, comunicar-los, el segon. Ens caldran dosis d’assertivitat i d’empatia. Haurem d’aprendre a escoltar amb molt més que les orelles. Necessitarem prendre consciència de les nostres emocions, aprendre a expressar-les i també a regular-les. Ens haurem de preguntar com ens volem sentir i com volem fer sentir als altres, dialogar, acostar posicions… Acceptar-nos amb les pròpies limitacions i treballar per superar-les. Admetre els errors i reparar els danys que hàgim pogut ocasionar…

Escric aquestes paraules convençuda i alhora conscient que, a mi, encara em queda molt camí per recórrer. Que encara “imposo límits” als meus fills, a vegades per falta d’unes normes clares, d’altres per pura incoherència o per falta de constància… junts, però,  n’anem aprenent, pas a pas, dia a dia… i anem creixent en família.