Sobre la necessitat de “posar límits”
Article de
Júlia Prunes, publicat a l'
ARA
Fa temps que sento parlar de “
la necessitat de posar límits” en l’educació i la criança dels nens i les nenes. Personalment, aquest enfoc no em convenç i vull explicar-vos per què.
Segons el diccionari (ja sabeu que m’agrada ser fidel al significat de les paraules), un límit és la “part extrema, punt on termina un territori (…)” o també el “punt on s’acaba l’exercici d’un poder, d’una facultat”. També, segons el diccionari,
limitar és “fixar, assenyalar, ésser el límit o els límits d’alguna cosa”.
Llavors, “posar límits” equival a “limitar” i, a mi, això em grinyola una mica. Per començar, el verb “posar”, no m’hi encaixa.
Els límits, hi són o no hi són. I, en tot cas, en comptes de “posar-los” el que fem, en realitat, és “imposar-los”.
Educar, limitar, imposar… ho veieu per què no m’acaba d’agradar com sona?
Amb això no vull dir que sigui partidària d’una educació basada en el “deixar fer” i el “campi qui pugui”, per mi, és evident que la
llibertat comporta una
responsabilitat i això implica una certa regulació.
Així doncs, en comptes de “límits” jo prefereixo parlar de “
normes” o de “
regles” que, segons el diccionari són “Allò que ha de dirigir la conducta de les persones (…)”. Les normes es formulen en positiu, persegueixen uns objectius clars, són constructives i ens ajuden a estructurar, d’alguna manera, la convivència. Permeten el diàleg i el consens, les podem revisar i matisar, i admeten certa flexibilitat. En canvi, els límits, no. Solen ser rígids, delimiten “
fins on” podem arribar sense mostrar-nos “
com”.
Per posar un exemple, un norma de convivència, seria “
tractar-se amb respecte”. Si volem educar seguint aquesta norma, ens caldrà parlar sobre què volem dir quan diem “respecte” i com es tradueix això, en el dia a dia de tota la família. De forma natural, i sense que ningú els hagi de “posar” ni tampoc “imposar”, els límits es faran evidents: en una educació i/o criança basada en el respecte, els crits, els insults, els càstigs… no hi tenen lloc. Per ser justos i coherents, les normes haurien de ser respectades tant per grans com per petits,
demanen la implicació de tothom.
En canvi, si en comptes d’establir unes normes o unes regles de convivència, ens dediquem a “posar límits”, ens limitarem a fer un llistat de
NOs: no cridis, no peguis, no insultis, no em parlis així, no trenquis res, no et colis… La diferència és notable, oi?
De límits n’hi ha, és clar que sí, i
són necessaris per a la vida i per a l’educació! La paciència té un límit, i la tolerància, la confiança, les nostres “forces”… Aquests límits,
senzillament hi són, no cal “crear-los” ni “posar-los” enlloc, només aprendre a reconèixer-los i senyalitzar-los de forma adequada per tal que els altres puguin identificar-los abans de sobrepassar-los.
Adonar-nos-en és el primer pas, comunicar-los, el segon. Ens caldran dosis d’assertivitat i d’empatia. Haurem d’aprendre a escoltar amb molt més que les orelles. Necessitarem prendre consciència de les nostres emocions, aprendre a expressar-les i també a regular-les. Ens haurem de preguntar com ens volem sentir i com volem fer sentir als altres, dialogar, acostar posicions… Acceptar-nos amb les pròpies limitacions i treballar per superar-les. Admetre els errors i reparar els danys que hàgim pogut ocasionar…
Escric aquestes paraules convençuda i alhora conscient que, a mi, encara em queda molt camí per recórrer. Que encara “imposo límits” als meus fills, a vegades per falta d’unes normes clares, d’altres per pura incoherència o per falta de constància… junts, però, n’anem aprenent, pas a pas, dia a dia… i anem creixent en família.
